17-A: TRAPERO ES VA QUEDAR LA MEDALLA; ELS HEROIS, LES LESIONS I L’ABANDONAMENT
Aquest dilluns es compleixen nou anys dels atemptats de Barcelona, Cambrils i Subirats. Nou anys després, els agents que van sortir al carrer per enfrontar-se als terroristes, protegir la ciutadania i posar fi a aquella barbàrie continuen abandonats per la mateixa Administració que els va enviar a jugar-se la vida.
Els quatre mossos que van neutralitzar els terroristes, van obeir, van sortir al carrer i van posar el seu cos entre els assassins i la població. Van carregar per sempre amb les lesions, les seqüeles i el record d’unes hores que cap persona hauria de viure. I, quan necessiten que el Departament d’Interior respongués per ells, només troben una porta tancada.
La resposta judicial del Departament és d’una crueltat i misèria institucional difícilment superable: sosté que les lesions no van ser produïdes per un tercer -cas en què sí els haguéssin indemnitzat- sinò pels mateixos agents en no saber gestionar un enfrontament amb els terroristes. Com a policies, han d’assumir personalment les conseqüències d’haver evitat un masacre, i El Departament ja va complir amb les seves obligaciones “derivant-los a un sicòleg”. És a dir: els terroristes no serien responsables de les lesions; ho serien els policies per haver tingut el valor d’aturar-los.
I Trapero, que un dia va dir que “no s’havia fet prou per les víctimes” calla i manté en l’oblit els seus propis agents. És la hipocresia en persona.
Els van exigir que fossin herois quan Catalunya els necessitava. Avui, ferits i oblidats, continuen lluitant contra la mateixa Administració per la qual van estar disposats a morir. No hi ha homenatge que pugui tapar aquesta indignitat. No hi ha flor, discurs ni minut de silenci que pugui compensar nou anys de menyspreu institucional.
